usefulweb.org

Resulta que tenim un problema a nivell europeu. Ahir es feia públic que si la cosa no canvia, a Catalunya tindrem una proporció de pensionistes del 40-45% en cosa de 30 anys. La qual cosa vol dir que si seguim així, a cada treballador que contribueixi a la seguretat social, li correspondrà un pensionista. Realment la cosa no fa gaire bona cara. Amb la història de la crisi i la retallada de llocs de treball i sous, la cosa encara fa pitjor cara, perquè no deixem de sentir veus que desmenteixen el govern socialista i que ens estan CRIDANT (no dient) que l’estat espanyol serà dels darrers països de la Unió de sortir-se’n i que hi pot haver un gran daltabaix a l’economia europea (especialment a la Unió monetària) per culpa de Grècia i especialment d’Espanya. Ahir, un economista de prestigi (perquè va saber predir la crisi que ens queia a sobre quan ningú se’l creia), anomenat Roubini, deia que si Grècia s’enfonsava seria molt greu per Europa, però se’n sortirien. Ara bé, si queia Espanya (quarta economia de la unió monetària en quant a volum de diners que mou) les conseqüències serien “desastroses”. La solució? Canvis radicals en la despesa pública espanyola o plantejar-se que Espanya marxi de la unió.

Veiem que el govern espanyol ARA es creu que la cosa està molt pitjor del que ens han estat dient. Per uns mesos va semblar que es creien les seves mentides, que es pensaven que per repetir una mentida moltes vegades la convertirien en veritat. No van fer res quan podien i ara es troben amb gairebé un 20% d’aturats (cosa que l’OCDE va predir fa dos anys i el govern va desmentir) i amb un panorama que no sembla que s’hagi d’arreglar, mentres que als Estats Units sembla que comencen a sortir-se’n, igual que a França, Alemanya i el Regne Unit.

S’han ajuntat dos problemes que tenen difícil solució. Fa falta que hi hagi més contribuents per pagar les pensions dels que ja estan jubilats i dels que ho estaran aviat, però en lloc de crear llocs de treball, el que fem és destruïr-los. I això suposa que l’estat hagi de recórrer a aquests fons que hem contribuit a la seguretat social per pagar subsidis d’atur i no pensions.

Quina és la brillant solució que ens proposen? Demanar a la gent que es jubili més tard. Ok, hi haurà menys pensionistes, però resulta que no hi haurà gent jove que entri a treballar i per tant, quan els iaios es jubilin no tindran qui els pagui les pensions, perquè aquestos joves no hauran treballat. Potser sí que haurem de fer com proposava el Carles Flavià aquest matí… és qüestió d’assassinar als que deixin de treballar i així s’acaba el problema de les pensions.

O potser millor… baixem els impostos a les empreses que vulguin venir aquí, limitem els guanys dels intermediaris i baixem els preus?

Avui és nadal, com a regal a tots ens han portat unes quantes coses però els regals que vam demanar als tió o al pare noel encara no han arribat. I pitjor encara, no arribaran tampoc per reis.

Fa molts anys vam demanar tenir seleccions esportives pròpies… i bé, com ho diriem? En tenim, a nivell internacional, en esports que amb tots els respectes no interessen gairebé a ningú. Demostració: tú que llegeixes, coneixes algú que jugui a softball? Doncs això.

En hoquei patins, potser l’esport on els catalans dominem abastament dins d’Espanya, ens permeteren jugar el mundial B i jugar la copa amèrica, doncs a sud-amèrica sí que ens reconeixen (també té collons el tema). I com menys diguem del futbol i el bàsquet, millor.

En esports, vam demanar regals i ens han portat carbó. En política demanarem un estatut millor del que tenim, en vam fer un de pitjor, el va aprovar TOTHOM i a darrera hora, els del Partit del Poble, aquells que estimen tant Catalunya (sí, l’Alícia i la colla dels pacients de frenopàtic del PPC) ens el van enviar al Constitucional… que porta tres anys tocant-se les pilotes i sense donar un veredicte.

També vam demanar poder preguntar la població si volia quedar-se a Espanya o fer una altra cosa, i resulta que no ens ho deixen fer, i al final es fa cridant-ho als quatre vents, però organitzat de qualsevol manera i per quatre senyors que, com ha demostrat l’Uriel Beltran i l’alcalde d’Arenys de Munt, només volen sortir a la foto per a promocionar-se electoralment.En política, carbó.

En economia, vam demanar al nostre govern d’esquerra i progressista (el mateix que no dubta a ordenar els Mossos a repartir estopa a la primera de canvi) que vetllés pels treballadors. Resposta: no abaixen els impostos, es piquen l’impost de successions (sí, és positiu), no diuen res a les elèctriques, que fan el que volen amb el rebut de la llum i continuen donant subsidis a empreses, com la Lear, que foten al carrer un munt de treballadors del país. Més carbó.

Deia en Miquel Calçada (altrament conegut com Mikimoto) que havia arribat el moment de posar-los sobre la taula i deixar-nos d’hòsties. Potser sí que va tocant. Ens haurien de tenir por, tenim molt carbó i treiem foc pels queixals. Però no ho farem. Continuarem deixant-nos embotonar per tots costats, ens posaran a parir dient que som insolidaris (que té nassos que ho diguin els que viuen de nosaltres), que som discriminadors (ara recordo que l’últim tio que va provar de parlar en castellà a Catalunya, el van escorxar en viu i penjar dels peus al mig de la plaça Sant Jaume, just davant de la Generalitat, on hi ha empalats al pati tots els diputats que han provat de parlar en castellà al Parlament de Catalunya, a major glòria de l’Honorable Pepe Montilla) i que hauriem de marxar d’Espanya. Continuarem enfadant-nos, demanant impossibles a qui no ens escolta i el tió ens continuarà cagant carbó.

Ens ho mereixem. Som un poble de perdedors.

Fa dies que no escric res. Potser perquè esperava poder tenir un bon motiu per escriure. Potser, qui sap?, perquè no em volia creure que Espanya continuava essent tan rància i dretana. Però veig que m’equivocava. Espanya continua fent pudor de tancat i de vell. Fa olor de iogurt caducat, de formatge que ha estat fora de la nevera quatre setmanes, de cadàver de vaca en un gran estat de descomposició, de tifa de cavall, quan els cucs ja se l’estàn menjant… vaja, ja enteneu el que vull dir.

Tenen por. És incomprensible, però tenen por. Ara que sembla que a Euskadi la cosa està més calmada, doncs han posat un no-nacionalista com a Lehendakari, han eliminat les ajudes a les families dels presos etarres i… no ha passat res. Tothom temia que hi hagués manifestacions, més atemptats que mai, més kale borroka que mai i… la cosa està molt i molt tranquila (per sort). S’estan carregant als abetzales poc a poc i tenen la sensació que el “problema basc” ja està solucionat. Segurament res més lluny de la veritat, però aquesta és la sensació que tenen a les Espanyes. Ara, l’únic problema és Catalunya.

Suposo que fem por perquè ara que tenien un president a la Generalitat dels seus, clarament no nacionalista (pro-espanyolista fins i tot), que forma govern amb uns comunistes pintats de verd, que li diuen amèn a tot el que diu, i amb uns independentistes que s’han passat la legislatura amb un problema intern espectacular que ha culminat amb una escissió que els farà molt mal, amb un relleu a la cúpula de poder i amb un mal rotllo dins del partit tan gran que fa que no emprenyin massa… és a dir, ara que ja ho tenien tot sota control i que des de Catalunya no s’alça la veu, resulta que la societat catalana en gran part diu PROU.

El tema de l’Estatut és una bomba de rellotgeria i està a punt d’esclatar. La gent ja n’ha tingut prou i de sobres amb tot el que està passant. No pot ser que una llei que s’aprova al Parlament de Catalunya i es refrenda en referèndum hagi de passar pel Congrés Espanyol… que TAMBÉ la va aprovar, ara, el que és intolerable és que el Tribunal Constitucional se la vulgui, amb perdó, petar perquè a la dreta rancia (llegeixi’s PP) li fa por allò que diu que Catalunya és una nació.

Només dues coses pels del PP, i els de la dreta,…

a la constitució que vostès no val voler votar però sota la qual s’emparen per prohibir tot el que no els agrada, es defineix a Catalunya, Euskadi i Galicia com a “nacionalitats històriques”

a l’estatut d’autonomia nou d’Andalusia (que, recordo, vostès hi van votar a favor) es parla de “nació andalusa”

Com deia l’altre dia Josep-Lluis Carod Rovira (sí, jo també me’n faig creus, però per una vegada, i sense que serveixi com a precedent, penso com ell) : si una Catalunya tan petita com ens l’han deixat després de que el Congrés retoquès l’Estatut no cap a Espanya, potser ens haurem de plantejar marxar-ne.

Doncs això, marxem i no mirem enrera!

Tremola n’Àngel Colom. Ara resulta que l’invent aquell del PI era una mica més tèrbol que una sortida per a que el mateix Colom anés a Convergència i la Rahola anés a que en Cuní se’n rigui cada dia. El PI rebia diners de Fèlix Millet, en principi per a fer cursets de català a nouvinguts i, com ha reconegut el mateix Colom, per a subsanar els forats comptables que tenia el partit. Colom diu que ell pensava que els diners se’ls donava Fèlix Millet a nivell particular, però no es va estranyar en cap moment que sempre se li presentés un rebut amb el segell del Palau de la Música. La Pilar diu que ella no en sabia res i que fins i tot ignorava que el PI tingués problemes econòmics.
Anem a pams… 1. L’Orfeó i el Palau són fundacions privades que, a través del consorci, reben diners públics. Eppur si move… per molt control que demanem ja que hi posem diners públics, les fundacions continuen essent privades. És com els concerts econòmics. Ja n’hi ha prou. Si vols calers públics de manera regular, et converteixes en societat pública administrada per un consorci públic on les administracions puguin tenir-hi la darrera paraula. Tot el que no sigui això és enganyar el personal.
Tornem a Colom… Ell pot haver estat ingenu i no haver relacionat que si al rebut hi figurava el logo del Palau no era Millet, sinó el Palau qui li donava els cuartos per a fer el que ell volia fer. Ara, tampoc no hi ha res il·legal en tot això. El Palau dóna diners a una fundació (el PI), que resulta que desgrava perquè és una obra social. El fet que el PI sigui un partit polític no passa res perquè a Catalunya es poden fer donacions anònimes als partits (i perquè Millet, per tenir content a tothom, havia fet donatius a la FAES, a la fundació Trias i al PI, de moment i que se sapigui). És a dir, actualment sabem que el PP, CiU i el PI havien tret diners de Millet. Cap d’ells està al govern, de fet un no existeix i els altres dos són els únics partits (Ciutadans no és un partit) que formen l’oposició al Parlament de Catalunya. Com és, doncs, que el tripartit no es llença a la jugular dels seus adversaris i els liquida per malversació? Doncs és, amics, perquè ells també en tenen les mans brutes. I no només pel que deia el senyor Mas: sí, nosaltres hem d’explicar el tema d’haver cobrat a través de la fundació trias (era per a fer classes de cant coral!) però vostès han d’explicar com, tot i els advertiments de la sindicatura de comptes, no només van ignorar el problema sinó que hi van posar més calers?
Que la Rahola ara digui que no en sap res no és cap novetat. De fet, ningú en sap res. A can Convergent es fan els sorpresos i dónen excuses de mal pagador pels diners que ells van rebre del palau (encara que suposo que les lliçons de cant coral han degut servir per cantar ben fort i afinat Els Segadors, cada 11 de setembre). Ha d’ésser un plaer veure als de CiU cantar. És més, ho exigim, els hem pagat les classes i en volem veure els resultats. De la mateixa manera, volem veure els diputats del PP expressant-se correcta i intel·ligiblement en català central i als que estaven al PI donant classes de llengua i cultura als nouvinguts. No han rebut els diners per això? Doncs que ens facin sentir orgullosos.
Finalment, demanar a tots els partits que reconeixin que hi han posat les mans i se n’han untat. Tots, tots, no en salvo a cap, tenen alguna cosa a amagar.

Deixo una nota molt breu… després diuen que tots els programes de viatgers pel món són iguals. El programa del gran Miquel Calçada és infinitament superior. La qualitat en tot el programa és sensacional. Bravo!

No hi ha una altra paraula que defineixi millor a un parlant de les terres de Lleida. Som molt malparlats, especialment com més petit és el poble on habitem. Deu ser per això que ens fan gràcia les petites coses, que tenim un sarcasme fora d’allò que és normal i que els grans projectes i les grans obres s’allarguen i es compliquen. L’autovia a Barcelona (20 anys), l’eix ferroviari, l’eix transversal, les “futures” autovies a l’Aran i Huesca, l’aeroport… Segurament per això aquesta expressió ens defineix molt sovint, perquè sempre ens queixem d’alguna cosa, ni que no vulguem. I perquè darrerament el jefe de l’esglèsia aquí a Lleida sembla més aragonés que lleidatà (llegiu entre línies!). Doncs res, cagondéu!

Ahir van començar oficialment les festes de la tardor de Lleida. En el pregó, que vaig haver de seguir per motius laborals, diguem-ne, l’alcalde les va definir com les festes de la “cultura”. El pregoner, Jordi Dauder (gran actor) va dir que es sentia lleidatà i que volia reivindicar les festes com una “res publica” (jugant amb el llatí i la ideologia). Fins aquí tot és molt lloable… ara, això que les festes de tardor són les de la cultura és una mica massa.
Com us he dit, jo ahir era seguint el pregó per motius “laborals”, doncs toco en la Cobla Municipal de Lleida. Abans que res, vull aclarir que les opinions que expressaré tot seguit SÓN FETES A TÍTOL PERSONAL i en cap cas representen l’opinió de la formació on toco i de la qual sóc un dels responsables.
M’explico, ahir donava la impressió que tot estava montat de pressa i corrents (de fet, els músics de la cobla van saber que tocariem aquesta mateixa setmana)i es notava. Abans del pregó, tant la cobla com els geganters vam fer una mica d’animació (i el mateix en la finalització de l’acte). Hi va haver una sèrie de coses que va sobtar a la gent que estava a plaça. Primer que, havent-hi la cobla no es fés cap ballada de sardanes (ja que, de fet, la ballada és avui!) i després, que ens succeíssim nosaltres i els castellers amb una manca evident de ritme, ja que constantment preguntàvem als responsables de l’acte qui tocava i quanta estona tenim.
És cert que són unes festes més culturals que les de maig i també és cert que hi ha moltes activitats bones i gratuïtes per a la gent de Lleida. Me’n deixaré moltes però hi ha el festival Fem Banda! dissabte i diumenge amb una banda siciliana i el dilluns amb la Banda Municipal de Lleida, hi ha el concert gratuït i a l’Auditori de’n Néstor Bayona el diumenge a les 19 hores, hi ha tots els concerts de les nits de festa major avui, demà, diumenge i dilluns. Avui mateix hi ha molts actes destacables: concert de música tradicional a les 19h a la Paeria, ruta del garrotin a les 19:15 a Sant Joan, ballada de sardanes (la fem nosaltres!) a les 20:15 a la Paeria, els primers concerts de festa major, la inauguració de la fira…
Sí, hi ha moltes coses i molt bones, però la inauguració, amb el pregó, va ser una demostració de la cultura de la mala planificació. Què hi farem! Suposo que l’any que ve sortirà millor.

Alarma! Francesc Homs surt dient que els socialistes juntament amb el pp volen convocar les eleccions generals juntament amb les autonòmiques, per esborrar la pàtina nacionalista. De què té por Convergència? No serà que fa pànic pensar que els socialistes poden tornar a la generalitat fent pacte amb el PP, com ha passat a Euskadi?
No sé si l’Homs tenia raó o no, però el que sí que és cert ha estat que ha aconseguit fer esclafir de riure als rivals polítics (Zaragoza potser ha estat el més dur, dient que el que diu el sr Homs no té ni cap ni peus) i als de casa (el propi Duràn ha dit que no tindria cap mena de lògica que els socialistes volguessin avançar les eleccions… si més no, haurien d’esperar-se a que la crisi es recuperi, i la cosa va per llarg).
Aquest crit d’alerta de la casa gran va junt amb les paraules de Montilla el dia de la rosa… venia a dir poc més o menys que un partit polític, no diria quin, els titllava de falangistes, per acabar rematant amb la frase: “qui s’han cregut que són, aquests de la casa gran?”. Memorable!
Em venen al cap unes paraules d’un dels meus ídols, John Cleese, ex-Monty Python, parlant de les eleccions als Estats Units: estem veient unes eleccions on s’hi presenta un excombatent de Vietnam amb massa anys fent tàndem amb una dona guapa que no té ni idea del que diu… ni nosaltres (els Monty Python) ens ho hauríem imaginat mai per a un esquetx.
Sort que el senyor Cleese no sap català ni li arriben les notícies des de casa nostra… potser es pixaria a sobre i tot!

Aparentment sembla que els polítics nacionalistes catalans s’han tornat tots bojos. Bé, gairebé tots. Mal que em pesi a ca’n Convergent sembla que tenen una mica més de sentit comú.
Resulta que durant la diada hi va haver més d’una manifestació en favor de l’independència de Catalunya. Resulta que a aquestes manifestacions hi van anar molts individus, tots a títol personal. Una de les persones que hi va anar es diu Joan Laporta i resulta que és el president del Barça. Preguntat en un programa de ràdio, el senyor Laporta referma les seves idees polítiques i diu que el programa de Reagrupament (la plataforma de’n Carretero) el convenç i que l’ex-conseller està fent un gran treball per a la fita comú. En Carretero aprofita les declaracions de Laporta i diu que no l’impotaria pas que el president del Barça s’integri a Reagrupament. Puigcercós contraataca i diu que Laporta té un lloc a Esquerra, on tothom hi cap. Per acabar-ho d’embolicar, en Carretero diu que ell encapçala Reagrupament però que no té per què ser el proper candidat a la presidència de la Generalitat i reforça l’idea que Laporta podria integrar-se al seu partit. Comencen a sortir veus dient que per què no, el president del Barça pot ser el candidat de Reagrupament per a la Generalitat.
M’emprenya perquè pensava que Reagrupament era un partit seriós però a l’hora de la veritat comença a fer tuf de PI, aquella cosa que van organitzar el Colom i la Rahola. Un per anar a Convergència i l’altra per anar a Telecinco i amb el Cuní. M’emprenya també perquè li he de donar la raó a l’Artur Mas: en Laporta és el president del Barça, una entitat que agrupa gent independentista i gent que no ho és, i que el millor que pot fer és no pronunciar-se públicament fins que deixi el càrrec. És una mala publicitat per a Reagrupament: si el Barça guanya partits i títols, la gent dirà que Reagrupament s’aprofita de l’impacte mediàtic de Laporta… si no en guanya, cavarà un fossat ben fondo per a l’independentisme català

La columna deixarà blogger oficialment aquesta setmana. Finalment estarem a l’espai usefulweb, al meu website, tot integradet i fent anar el Wordpress, enlloc de Blogger. Aquí ens quedarem com a arxiu, però tots els nous posts aniràn a: www.usefulweb.org

Salut!