Opinar (sobre educació) és gratis
Ahir la gent es sorprenia amb l'Informe fet públic per la fundació Jaume Bofill dient que si Catalunya fos un estat seria penúltima en resultats escolars amb tots els estats de l'OCDE. I la gent posant-se les mans al cap. Especialment greu és, segons l'informe, que el 25% dels alumnes de 15 anys que van a l'escola pública estan en un perill real de fracàs escolar. També, dins del percentatge d'alumnes que fracassen hi ha, en la seva majoria, immigrants.
Anem a pams, com fa l'informe:
1. La concertada treu millors resultats que la pública: Primer, en aquest informe hi falten les dades de l'escola privada no concertada, que, evidentment s'han negat a donar. Segon, els resultats depenen de proves que passa cada escola i que es poden falsejar (i recordeu que en la concertada hi ha major precarietat laboral, la qual cosa implica un cert marge per a falsejar una mica els resultats). Tercer, és evident. La pública no té opció de rebutjar a un alumne, la concertada sobre el paper tampoc però a l'hora de la veritat es mouen en "quotes" i amb incentius. A la concertada se li assignen els immigrants o nens desfavorits que li toquen, mentres que a segons quins barris, la pública té percentatges de 40 i 50 % d'alumnes nouvinguts que no entenen una paraula de català i que, a sobre, poden ser analfabets. Si es treballa realment per zones educatives i es distribueix a TOTS els alumnes en tots els centres públics i concertats, es dilueixen els problemes. Potser caldria pensar-ho?
No dic que les concertades siguin innecessàries, que quedi clar, dic que juguen amb avantatge: trien els alumnes, en reben diners (doncs totes tenen una Fundació darrera que es paga cada més) i, a sobre, reben diners del concert, que entre altres coses inclou la nòmina del professorat.
2. La majoria d'alumnat immigrant nouvingut fracassa. Normal. El sistema educatiu català i el de qualsevol altre país demana, entre altres coses, uns continguts mínims que s'assoleixen a través d'una o dues llengües vehiculars. Si resulta que tenim un alumne de 15 anys de, posem per cas, la Xina, que no coneix ni el català ni el castellà i amb prou feines l'anglès com pretenem que surti endavant? D'acord, el posarem en un centre de benvinguda o en una aula d'acollida per a que aprengui català ràpidament, però no oblidem que li ensenyarem a comunicar-se més o menys en la nostra llengua. Ara bé, quan estudïi història o biologia, segurament, tot i que sabrà comunicar-se en català, la meitat dels conceptes no els entendrà. Si algú de vosaltres que esteu llegint aquest text està aprenent un idioma ho tindrà clar de seguida. Amb tres o quatre mesos de curs intensiu i immersió lingüística, si et donen un text parlant de la Guerra dels Segadors (tema que no coneixes perquè vens d'una cultura completament diferent) extret d'un manual d'història, et faràs mal i entendràs el que podràs. Ara bé, per molta adaptació que se li faci, després demanem que a través de l'adaptació curricular en surti el mateix nivell que els demés.
Vull que aprenguis el mateix que saben els demés i per a recuperar el temps anem més lents que ells? Estem bojos o què?
3. El 25% dels alumnes de 15 anys estan condemnats al fracàs escolar. En part això és per la manera com està concebut el nostre sistema educatiu. Els resultats mundials segur que no són tan diferents entre ells com mostren les xifres (recordeu que segons l'estadística si jo tinc dos pastissos i tu cap, els dos tenim, estadísticament, un pastís cadascú). La diferència és que al nostre país es considera que la progressió "normal" d'un alumne va del cole a l'institut i d'aquí a la universitat. Fracassar a l'ESO, fer un Programa de Garantia Social i entrar en un Cicle de grau mitjà es considera fracàs, doncs no ha acabat l'ESO (però ha acabat un cicle de mitjà, que és equivalent). Fer un cicle de grau superior i batxillerat no és igual, però és que resulta que un tècnic elèctric superior no ha d'estudiar el mateix que un doctor o un filòleg, perquè no necessita els mateixos coneixements. És a dir, al metge saber com es munta la instal·lació elèctrica d'una nau industrial li serveix tant com a l'electricista saber fer un by-pass, és cultura però en les seves feines no els val per a res.
Si volem canviar els números: 1, orientem als alumnes ABANS del que ho estem fent ara. Abans als 14 anys, els que es volien dedicar al món laboral tenien una sortida més ràpida, doncs podien començar la FP llavors, ara, s'han d'esperar fins els 16 anys i surten als 18 o als 20 si fan un cicle de superior. No seria més lògic que el 1r i 2n d'ESO fossin cursos de formació general, i els següents quatre anys fòssin de formació específica?
És a dir, els de lletres fent 3r, 4t, 1r de batx i 2n centrant-se en les humanitats; els de ciències, el mateix però en ciències; i els que no volen (no perquè no poden, sinó perquè se'ls dóna una altra opció igual de bona) anar a la universitat, fer cicle de grau mitjà i, si s'escau, de superior.
Jo penso que aquest sistema seria més racional i disminuiria la ratio de fracàs escolar, si a més a més es combina amb una racionalització en la distribució d'alumnes nouvinguts i problemàtics per centres.
Només és una idea i, com he dit abans, opinar sobre educació és, de moment, gratis.
La Tele
Veure la tele a segons quines hores pot ser tota una experiència traumàtica. M'explicaré: fa una sèrie de dies que dormo poc (insomni?) i, per tant, com que no puc dormir reparteixo el temps entre l'ordinador i la tele. Sí, enlloc de llegir o fer quelcom més cultural. Posaré l'exemple d'ahir diumenge. A la 1 de la matinada. A les cadenes públiques que van per l'audiència (TV3 i La 1) pel·lícules. A La 2 i el 33, esports i després programes de "limited appeal" (de poc interès general, vaja). A Tele5, Aida, que d'acord, és una sèrie d'humor que es riu de les "yenis" i els "yonatans" que hi ha pel món, però ja comença a cansar. I ara ve el millor... al Canal Català, tot de dones fent de lloques i presentant un programa que elles diuen que és feminista... ui, sí, molt. Per això acaba amb un o més stripteases femenins. Si el feminisme consisteix en portar un polític i preguntar-li si ha fet mai un 69... I encara millor, Antena 3. Han creat un ¿programa? de "denúncia social" + sorpresa sorpresa + el diario de patricia + ... que no deixa de ser una barreja informe sense cap ni peus. Impressionant l'apartat de denúncia social. Consistia en denunciar les barreres que tenen les persones que es mouen en cadira de rodes. Lloable. Com ho van fer? La periodista i tres discapacitats es van vestir de heavies i van anar a diversos llocs inaccessibles per a ells, com una oficina de Correus, un ajuntament amb la rampa massa inclinada (un 40% de pendent), etc. En què consistia la denúncia? Preguntaven a algun responsable, que declinava contestar-los i al sortir posaven una enganxina amb una imatge d'una senyal de prohibit amb una cadira de rodes dibuixada.
Vist el panorama, ja cal que recuperi l'habit de la lectura o que recuperi la son.
Mrs Palin
Tot el món es mira amb deteniment la cursa electoral als Estats Units. El fet que sigui la primera potència econòmica, militar i política per davant de la Xina, Rússia i d'altres que aspiren a ser potències com el Japó, l'Índia, el Brasil... fa que a nivell mundial preocupi qui pot ocupar el seient de la Casa Blanca.
Fins fa uns dies tothom assenyalava al senador Obama com a futur president dels Estats Units, i acusaven als republicans d'haver llençat la campanya per la borda al triar a un senyor gran, blanc i ric amb cognom de patata fregida congelada.
Curiosament McCain (patata, patata) ha estat el que ha donat el cop d'efecte més gran amb la senadora d'Alaska, Mrs Palin. Ella sí té el factor de proximitat amb els americans que McCain i Obama (en diferents graus) no tenen. Ella és senadora d'un estat "de frontera" on les condicions de vida són molt dures. Ella dóna diners als habitants del seu estat que paguen les diverses petroleres que malmeten el paisatge (sí, sortia a la peli dels Simpsons, però resulta que és veritat). El seu marit ha estat a l'atur, el seu fill petit té síndrome de Down, la seva filla adolescent està embarassada i ella és una cristiana gairebé extremista, abnegada mare de cinc fills i filles i que ha arribat on està a base d'esforç.
Quan McCain la va nomenar tothom pensava que s'havia tornat boig. Una dona a la que no coneix ningú com a aspirant a la vicepresidència? Una persona que no ha ocupat mai cap càrrec a la capital de la nació?
El temps, però, ha demostrat que McCain (tot i no saber el nombre de cases que té) hi toca, i molt. Els diaris de tot el món es fan més ressó de Palin que del candidat republicà a la presidència. La darrera perla de la més que probable futura vicepresidenta americana han estat unes declaracions en les que assegurava que si Russia tornava a atacar territori georgià, els Estats Units haurien de declarar-li la guerra. Però n'hi ha hagut més, ha parlat del perill dels iranians, ha admès "errors" de George W Bush a l'Irak. Comencem a tremolar, que el dia en que Palin passi de les declaracions als fets és cada cop més a prop.