La refundació del capitalisme
Realment la crisi ha de ser de proporcions gegantines, això és el que pensa hom quan llegeix o escolta notícies com la que diu que els països europeus aposten per refundar el capitalisme, i de fet, si llegeixes o escoltes bé la notícia veus que els països més liberals en el sector econòmic (Regne Unit, Alemanya i França), que casualment són els tres països més importants a tots els nivells dins de la UE, aposten decididament per l'intervencionisme.
Ho fan ara per paliar els efectes de la gran patacada econòmica a base de nacionalitzacions, injeccions de liquidesa als bancs, etc i proposen continuar fent-ho a base de controlar les entitats financeres i fent que els administradors d'aquestes responguin davant dels governs respectius. Està bé que prenguin aquesta mesura perquè al cap i a la fi, salvaran els bancs europeus o la seva majoria amb diners públics i aplicaràn la màxima de "qui paga, mana." Europa ha reaccionat aparentment més ràpid que els Estats Units (exemple de país paladí del liberalisme econòmic que també aposta per l'intervencionisme per salvar els bancs). La mesura és irònica, doncs un dels principis bàsics del liberalisme és allò del "laisez fer, laisez passer" (disculpeu el meu francès: deixar fer, deixar passar). O sigui, el no actuar en el mercat, deixar totes les responsabilitats per les empreses que s'hi mouen. Ara ja han vist que el sistema no és sostenible. Els han calgut dos cracks a la borsa (un el 1929 als Estats Units, l'altre, que diuen que serà pitjor, ben aviat a nivell global) per veure-ho.
Per això Europa ara vol una reunió del G-8 amb les economies emergents per refundar el capitalisme, per això ara vol anar de bracet amb els Estats Units per crear "un pla de resposta ràpida" per si mai torna a passar.
Ara, ja posats a fer tot això, jo tinc unes quantes peticions: si l'estat ha de comprar un banc perquè s'esfonsa, vull pensar que tots els càrrecs directius hauran d'assumir responsabilitats penals i que els faran fora, vull pensar que els diners que aporta l'estat seràn un crèdit amb l'Euribor vigent (que és l'interès que s'apliquen els bancs entre ells) i que, mentres el banc estigui sota control total o parcial de l'estat, els administradors hauran de retre comptes i demanar autorització a l'estat fins i tot per respirar. També si hi ha entitats financeres que hagin d'assumir altres entitats per a que no facin fallida i deixin amb el cul a l'aire a molta gent, se suposa que haurien de gaudir d'alguns beneficis?
La camisa no toca la pell
Diu que els bancs i caixes mundials tenen el cul ben apretadet doncs es veuen fent un pet com un aglà. Els governs intenten transmetre confiança garantint uns fons mínims i, en casos extrems, que en aquest país per sort encara no hem vist, apostant obertament per la nacionalització total o parcial d'entitats bancàries.
Evidentment hi ha qui pesca en aquest desordre: el Santander ha pogut comprar a preu de saldo la part comercial d'un banc anglès, deixant la part d'inversions en mans del govern britànic. A casa nostra no es parla de nacionalització però sí d'injectar diners públics als bancs per aconseguir que tinguin la liquidesa necessària per a no enfonsar-se.
Tothom té por que peti un banc o caixa per petit que sigui, tot i els esforços del govern per desviar l'atenció, negar la crisi i ara intentar atenuar-la.
El dijous passat em comentava un conegut, director de sucursal de la caixa d'estalvis més potent del país, les "barbaritats" que altres entitats havien comès en la concessió d'hipoteques i que la seva entitat bancària portava més d'un any sense obrir noves oficines o contractar més personal nou perquè es temien que algunes entitats petites petarien i, per "consell" del govern, haurien de comprar-les per evitar la catàstrofe.
Un altre treballador d'una altra caixa del país (és trist coneixer-ne i no tenir ni un duro per beneficiar-te d'aquestes amistats) em comentava que el millor que podia fer el govern era resar per que no petès cap entitat financera, doncs els fons que havien previst per donar garanties a la gent de que si tancava el seu banc podrien recuperar-ne els diners fins a 100.000€ quedarien en no res només que petessin dues caixes o bancs de mida mitjana i quedarien curtíssims en cas de que petés La Caixa, el Santander, el BBVA o el Banc Sabadell (les quatre entitats bancàries més potents del país, anomenades aquí sense un ordre específic) .
En fi, que sembla que el millor que podem fer és posar els diners sota una rajola.
Per acabar, dues frases que m'han marcat la setmana. Una que deia que els grans beneficiats de tot això som els pobres desgraciats que paguem hipoteques o que tenen un crèdit de qualsevol altre tipus, doncs el BCE (Banc Central Europeu) baixarà els tipus d'interès i a la curta baixarà l'Euribor [paradoxalment ha passat al revés, l'Euribor ha pujat i hi ha el perill de que la inflació es dispari]. L'altra gran frase la va dir un còmic (diria l'Andreu Buenafuente, però ho dic amb la boca petita): és curiós que la gent que ha treballat honestament tota la seva vida ara hagi de patir pels seus estalvis perquè n'hi ha hagut alguns que han especulat tot el que han pogut i més.
Mama por. I diuen que el pitjor vindrà amb el canvi d'any.