L’escar(a)bat
Com cada dia en Jaume s'aixecava a les set. Contemplava les parets del seu cubicle i, durant els breus instants de felicitat abans de recordar per què s'havia d'aixecar, estava en pau amb el món. Els seus peus, encara calents per l'escalfor del llit, van entrar en contacte amb el fred terra. Va mussitar una maledicció contra el fred, el terra, Déu i tot el que li va venir en ment. Encara mig adormit, però pelant-se de fred, va buscar a les palpentes la seva roba. No trobava la camisa. La llum de l'habitació continuava sense funcionar. Va pensar que tenia lògica. La bombeta fosa no es canviaria sola. Per fi va trobar la camisa però no les sabates. Després de mirar a tot arreu, trobar-les i posar-se-les es va adonar que no portava pantalons. Es va treure les sabates de nou (més malediccions) i es va posar els seus eterns pantalons negres. Si hom obria el seu armari només hi trobava pantalons negres, camises blanques o blaves i americanes negres. Cap corbata. Les detestava amb tota la seva ànima. Es va posar les sabates de nou i va obrir la porta de l'habitació, només per adonar-se que s'havia descuidat els mitjons. Resignat, va recular, es va treure les sabates i va començar a regirar pel calaix, cercant uns mitjons negres nets. Els va trobar. Quan se'ls va haver posat va xafar el terra. Va notar una estranya protuberància. S'ho va mirar de més a prop i va descobrir que acabava d'aixafar un escarabat, que, pensà, com ell deuria fer poc que s'havia llevat.
Va sortir, finalment de l'habitació. Entrà al servei, es rentà les dents i miccionà. En acabat va anar a esmorzar, només per descobrir que no tenia llet, ni suc, ni croissants, ni cereals... Esbufegà en mirar el rellotge. Ja eren dos quarts de vuit! Va pensar que en Sisco segurament hauria obert el bar. Va agafar la cartera, les claus, el paraigües (havien anunciat pluja) i quan anava a tancar la porta del pis va recordar que havia de portar la torradora a la botiga. Feia tot just dos dies que l'havia comprat i s'havia espatllat. La nit passada no hi havia hagut manera de fer-la funcionar. Va pensar que la resistència de la torradora no era gens resistent i l'acudit dolent el va posar de bon humor.
Tancà amb clau la porta del pis, però no recordava si havia tancat el gas, així que va tornar a obrir, entrà al pis, anà fins a la caldera i, en no trobar-la, recordà que ja no tenia gas. Al pis on havia viscut abans n'hi havia i ell havia desenvolupat una paranoia amb deixar-se el gas encès quan no era a casa. Segurament mai s'havia plantejat que si hi havia algun problema amb el gas i ell era a casa tampoc no el podria pas solventar, més que res perquè no sabia res de calefaccions. Feia tot just dues setmanes que s'havia canviat de pis (i ja s'havia fos la bombeta de l'habitació, bé, del cubicle. La que tenia a casa si era una habitació, això, no). Va tornar a tancar la porta i al pujar a l'ascensor va veure un altre escarabat aixafat.
La visió del segon escarabat el va torbar. Mentre entrava a l'ascensor i pitjava el botó per anar a la planta baixa va pensar que hi devia haver alguna plaga a l'edifici. I no era la primera, segons li havien dit els veïns. De fet, no era la primera que ell patia doncs, precisament, si s'havia canviat de casa era precisament per la plaga d'escarabats que patia al seu anterior habitatge. Va connectar el mòbil i es va adonar que tenia molt poca bateria. Avui tenia una reunió, després aniria al gimnàs i probablement no arribaria a casa fins a les set o les vuit ben tocades. Definitivament, la bateria no aguantaria pas tot el dia. Encara que si no feia anar el mòbil... El lleu sotrac de l'ascensor en aturar-se va fer que deixés de pensar-hi. Va obrir la porta del carrer i, evidentment, estava plovent a bots i barrals. Els meteoròlegs del país l'havien encertada. Es va recordar a si mateix que una flor no fa estiu, va obrir el paraigües i va sortir al carrer.
Tot just va haver arribat a la cantonada va sentir un fort dolor al baix ventre. Era molt intens i, n'era conscient, va començar a caminar corbat. Així no podia pas anar a treballar. Va girar cua i quan obria de nou la porta del seu pis (després d'haver arribat a l'ascensor amb dificultat) el dolor va desaparèixer. Va decidir seure una estona a la seva cadira preferida. Un soroll estrident i molt agut omplia la sala. Era el seu mòbil. Va despenjar. Al cap de tres segons va tornar a penjar, molt emprenyat. No entenia per què els de la companyia telefònica x el trucaven per a canviar-se. Ell no feia anar tant el mòbil i els preus d'una i de l'altra eren pràcticament el mateix. De nou, una altra fiblada al baix ventre el va fer reaccionar. Així, evidentment, no podia pas anar a treballar. Va trucar al seu cap, li va explicar i el cap li va dir que anés al metge com més aviat millor. Desitjant-li una ràpida millora es va acomiadar amb amabilitat i va penjar. Va esbufegar, alleujat. Ja sabia que el seu cap era molt comprensiu, però encara tenia aquells complexos de trucar al cap. Tenia moltes ganes d'anar al servei. Es va aixecar de la cadira i les punxades es van intensificar. Mig marejat va aconseguir obrir la porta, només per caure de morros al terra del lavabo, inconscient. Un escarabat negre va esquivar la seva caiguda i va continuar caminant cap a la dutxa, d'on havia sortit.
Mig estabornit es va incorporar. Va mirar el rellotge. Les dotze. Havia estat inconscient al lavabo des de les vuit, poc més o menys. S'havia marejat, havia perdut el coneixement i havia caigut. Li feia molt mal el cap però ja no estava marejat. Va mirar-se al mirall i va entendre per què li feia mal el cap: s'havia fet un trep a la cella en caure i tenia la cara plena de sang. Era força evident amb què havia impactat: hi havia una gran taca de sang a la tassa del vàter.
Es va rentar la cara, va anar cap al menjador i va despenjar el telèfon. El metge li va donar hora per aquell mateix dia a la tarda. No es trobava pas malament, i segurament el mareig no havia estat res més que una baixada de tensió, per culpa dels nervis que tenia darrerament, però per si de cas calia anar-hi. Va encendre la tele. A la primera cadena hi feien un concurs estúpid i a la segona, un documental d'animals. Res més. La resta de canals havien deixat de funcionar. Potser s'havia desprogramat la tele? Va recordar que el dia abans hi havia un cartell penjat a la porta d'entrada de l'edifici, dient que els tècnics de no se quina empresa treballarien tot el dia per arreglar l'antena de televisió de l'edifici i que només hi hauria dos o tres canals disponibles. Va mirar el concurs. Sabia totes les respostes i fins i tot es mofava dels concursants que no les encertava. Va esclafir a riure quan un concursant va respondre que una milla equivalia a dos quilòmetres tres-cents metres.
Era l'hora de dinar però no tenia gens de gana. Va anar a la cuina, va obrir la nevera i en va treure dues pomes. Aquell va ser el seu dinar. Mentre tancava la nevera es va prometre que a la tarda, tornant del metge, aniria a comprar. Pel cel obert va sentir com una veïna cridava. Segurament havia vist un escarbat passejant-se amb total impunitat per la seva cuina. Cada cop n'hi havia més. Els veïns s'esforçaven a tirar insecticida i tenir les cases el més netes possibles però els escarabats venien dia sí i dia també.
Quan es va acabar les dues pomes es va rentar les dents, va guaitar per la finesta per veure quin temps feia i, preveient pluja, va agafar el paraigües. Es va tornar a mirar la cara al mirall. La gasa que portava enganxada amb esparadrap al lloc on s'havia fet el trep feia el fet i aguantava. Probablement el metge no li cusiria. Va tancar la porta amb clau, va obrir la porta de l'ascensor i va prémer el botó per baixar fins el soterrani, on hi havia el garatge de l'edifici. No li agradava gens, aquell soterrani. Era molt humit, fosc i feia pudor a combustible. Va saludar el veí de sota, que acabava d'aparcar. Es va mirar el seu cotxe com feia des de que se l'havia comprat dues setmanes abans. No hi va trobar cap rascada a la pintura. Va sortir amb el cotxe de la seva plaça, maniobrà al passadís, doncs el garatge era molt ample, i va dirigir-se cap a la porta, mentre accionava el comandament amb la mà esquerra i es cordava el cinturó amb la mà dreta. Va accionar el clàxon just abans de sortir, creuà el carrer i es dirigí a la consulta del metge.
En Ramon, el seu metge de tota la vida, vivia a l'altra punta de la ciutat, força a prop de l'empresa on abans havia treballat i a uns deu minuts de la seva antiga casa. Va pensar que quan sortís del metge, passaria per la vella casa a veure si tot estava en ordre. La casa estava buida i els de l'agència que li gestionaven la venda es cuidaven de que la casa es trobés en un estat presentable, però tot i això va decidir anar-hi.
Vint minuts després de sortir del garatge va arribar al carrer del costat de la consulta del Ramon. Sempre hi havia aparcament i aquell dia no va ser l'excepció. En baixar del cotxe es va maleir els ossos: havien convertit aquell carrer en zona blava. Va mirar el rellotge: eren les quatre. No s'havia de pagar fins a les cinc. Segurament amb el Ramon enllestiria ràpidament i abans de les cinc hauria anat a la seva antiga casa i tornat, però va posar diners al parquimetre per a poder aparcar fins a les sis.
No li va fer falta trucar a l'intèrfon doncs una dona sortia de l'edifici i el va deixar passar. Va pujar per les escales, total, només era un pis. Va trucar al timbre sota d'un cartell on es llegia: Dr. Ramon Salinas, medicina general. Va riure en pensar que el seu amic Ramon, el Ramonet que sempre feien fora de classe per replicar als professors i que sempre es ficava en problemes, ara era un metge respectable. Llavors va pensar que ell també havia canviat força. La secretaria del Ramon li va obrir la porta, ell la va saludar i es va fregar les sabates en l'estoreta abans d'entrar. Mentre tancava la porta va veure aquell escarabat que havia xafat hores abans. En Ramon va sortir per una porta lateral, el va saludar i el va fer passar a la consulta.
En Ramon el va fer passar a una habitació força gran. Va pensar que abans de que el Ramon hi establís la seva consulta, aquell pis havia estat un habitatge i segurament l'habitació on el seu amic passava consulta havia estat el menjador. En Ramon li va preguntar com es trobava gairebé al mateix temps que ell li va preguntar què era aquella habitació abans de fer-hi la consulta. De manera mecànica, en Ramon li va dir que havia estat l'habitació de matrimoni i va repetir la pregunta. Va contestar dient que no s'acabava de trobar gaire bé, però que estava millor que al matí. Li va explicar tota la seqüència dels fets. Mentre ho feia, però, no parava gaire esment a les seves pròpies paraules, doncs estava intentant imaginar com havia estat moblada aquella habitació. Això, ràpidament s'en va adonar, era impossible, i es va concentrar en pensar com moblaria ell aquella habitació. Una frase del seu amic el va fer reaccionar. El metge, en Ramon, el Ramonet, pensava que s'havien de fer algunes proves per descartar possibles malalties. Es va alarmar i va preguntar què era. En Ramon el tranquil·litzà dient que segurament tot era normal i que el que li havia passat al matí era senzillament producte d'una baixada de tensió però, per si les mosques, havia decidit fer-li una analítica completa per descartar possibles complicacions. De bon grat s'hauria quedat a fer petar la xerrada amb el Ramonet, però la propera pacient ja havia entrat a la consulta mentres ell s'acomiadava. Quan sortia del pis va demanar a la secretaria hora per a fer-se les anàlisis. El dia següent havia de tornar a les vuit del matí, en dejú, i dirigir-se a la cambra del final del passadís. La del costat on el Ramon l'havia visitat, vaja. Va tancar la porta del pis i llavors va veure que a la placa de sota el timbre, a més a més de "Dr. Ramon Salinas, medicina general" hi havia dos noms més i el logotip d'un laboratori d'anàlisis.
Quan va haver sortit al carrer va donar una llambregada al rellotge. Eren gairebé les cinc. Tenia una hora de coll per a anar a la seva antiga casa i tornar abans que li caduqués el permís d'aparcament a la zona blava. En cinc minuts obria la porta del carrer del vell edifici. Esperant l'ascensor li van venir molts records de quan va arribar per primera vegada a l'edifici. Tot just s'acabava de comprar la casa, cosa que va fer gairebé el mateix dia que va signar el contracte indefinit a la feina. Va recordar que havia d'avisar el cap que el dia següent arribaria tard. Va parlar amb ell, li va dir que s'havia de fer unes anàlisis, el cap li va dir que no patís i van quedar que sobre les nou, més o menys, ell ja seria a la feina. El cap es va acomiadar amb un "millora't". Va desar el mòbil i just quan anava a entrar a l'ascensor el va tornar a agafar per trucar a la immobiliaria i assegurar-se que no hi hauria ningú al pis. No contestaven. Quan va arribar a la quarta planta va penjar, es va dirigir a la porta i va posar l'orella contra ella. No es sentia soroll dins del pis i per tant, va obrir la porta.
Va accionar l'interruptor del rebedor i va contemplar, gràcies a la bombeta que penjava d'un fil, que tot estava més o menys com quan va haver deixat el pis. Es va passejar per totes les habitacions i va veure que no havia canviat gairebé res. De fet, només hi havia un canvi: al menjador hi havia una petita taula amb informació de la immobiliària i un petit cartell amb el nom de l'agent que en gestionava la venda. Va sortir a la terrassa i va veure que el cartell que hi havia lligat a la barana, amb nom i el telèfon de la immobiliària i un esgarrifós "EN VENTA" (va desitjar que el que havia escrit el cartell ho hagués fet en castellà i no en català i s'hagués equivocat) estava mal lligat. Un dels filferros que l'aguantaven s'estava descargolant. Va assegurar el cartell contra la barana, va dirigir una darrera mirada trista al carrer, va tancar portes, finestres, persianes i llums, assegurant-se que ho deixava tot com ho havia trobat, i va sortir del pis. Quan baixava amb l'ascensor va pensar que era estrany. Tot i que ell havia marxat per la plaga d'escarabats, ara no n'havia vist cap. Potser els havien exterminat tots, qui sap. Va començar a caminar cap al cotxe. Mirà el rellotge. Quedaven cinc minuts per les sis i va haver de córrer. Quan va arribar al seu vehicle va veure que un guàrdia urbà estava escrivint quelcom en la seva llibreteta de multes. Va obrir el cotxe, l'urbà renegà i li digué que la propera vegada el multaria i, sense fer-hi esment, va marxar cap a casa. Poc abans d'arribar a casa, en una cruïlla, un cotxe es va saltar el semàfor. Ell va frenar i no hi va topar però el cotxe que portava al darrera s'encastà contra el seu.
Va baixar ràpidament del vehicle per a interessar-se per l’ocupant del cotxe de darrera. Ella sortia del seu cotxe en aquell mateix moment feta una fura. El cotxe de la noia havia impactat contra el seu i un altre vehicle hi havia xocat per darrera. Llavors es va adonar que la part del darrera del seu cotxe estava completament destrossada. Molt emprenyat, va continuar caminant contra la noia. Ella li va retreure que hagués frenat sense avisar i ell, gairebé perdent els estreps, li va recordar que s’ha de deixar una distància de seguretat entre cotxe i cotxe. Algú havia avisat a la guàrdia urbana, doncs després de la seva esbroncada a la noia, els guardes ja eren allà. Van fer un croquis de l’accident i van retirar els vehicles del mig del pas per a permetre la circulació. Ell tenia raó, li va dir un urbà, i la companyia d’assegurances de la noia li pagaria la reparació del cotxe si ella s’avenia a dir que era culpa seva, encara que el més probable és que anessin a judici perquè ella intentaria provar que la culpa era del cotxe que s’havia encastat contra el seu per darrera i, per culpa d’aquest conductor, ella havia impactat contra el primer cotxe. Es va tornar a mirar l’urbà, era el que poca estona abans gairebé li posa una multa. La noia i el conductor del cotxe que havia impactat contra el seu vehicle, un home força gran i alterat, seguien barallant-se. Els guardes van recomanar que fessin la declaració amistosa del que havia passat, cosa a la qual tant la noia com l’home gran es van negar. Ell va omplir el seu full d’incidències, els guardes li van dir que fes constar que tant la noia com l’home gran no el van voler signar i van afegir una reproducció del croquis de l’accident i la valoració del que creien que havia passat.
(inacabada, encara està en procés!)